Mitologia grega

Representació de l'origen del cosmos

Segons la mitologia grega, al principi de tot, igual que en la teoria del Big Bang, nomès hi havia el Caos, on tot queia infinitament i en totes direccions. Del Caos van sorgir, amb sentit, dos elements de foscor, Nix (la nit) i l'Èreb (foscor o tenebres de la terra). També hi van sorgir d'aquesta inestabilitat, Gea (la terra), com a element on s'hi estabilitza tot en contrast al Caos, i el Tàrtar, el precipici on els Titans foren fet presoners i lloc més profund de la terra.

D'Èreb i Nix i neixen personificacions importants com els bessons Hipnos i Tànatos (la son i la mort, respectivament). En la mitologia grega la son i la mort són elements similars i lligats ja que la son sembla un pas previ cap a la mort, ja que es representa que la mort és la son etern i per això estan lligats com a bessons. A més, neixen Hèmera i Èter (el dia i l'espai o fluid entre els astres) que són els primers que poden aportar una mica de luminiscència. Gea, pel seu propi compte i sense intervenció masculina, engendra Urà (el cel, encara que hi ha versions que diuen que Urà és engendrat també pel Caos mateix). Amb Tàrtar, Gea engendra els dos monstres primigenis: Tifò i Equidna.

És a partir d'Urà i Gea d'on surten totes les generacions divines i la pròpia humanitat. Ells dos engendren els 12 Titans (o 13 en algunes versions per la inclusió de Dione en les Titànides, que se li atribueix l'engendrament d'Afrodita amb Zeus).

La versió més tradicional diu que són 6 Titans i 6 Titànides. Els 6 mascles per ordre d'edat són:

-Oceà: progenitor amb la titànide Tetis de les nombroses Oceànides.

-Ceos: progenitor amb la titànide Febe de la mare dels bessons Apol.lo i Àrtemis, Leto.

-Hiperió: progenitor amb la titànide Tia de l'avi de Pasífae, l'esposa de Minos, rei de Creta, involucrat en el mite del Minotaure; i de Selene, la personificació de lluna.

-Crios: dels seus descendents amb Euribia, filla de Pontos i Gea, apareixen els Vents, Zel, Niké, Kratos i Bio (el zel, la victòria, el poder i la força).

-Jàpet: mitològicament Jàpet és dels més importants juntament amb Cronos, perquè de la seva estirp amb la oceànide Clímene, filla d'Oceà, coneguda també com Àsia, sorgeixen Atles, pare de les Plèiades, una de les quals és la mare de l'heroi epònim dels lacedemonis (espartans) Lacedèmon, Meneci, Epimeteu i Prometeu. Aquests dos darrers estan involucrats en el mite de la caixa de Pandora, i especialment Prometeu com a benefactor de la humanitat per robar el foc als déus i enganyar el propi Zeus. A més dels seus descendents sorgeix la mare d'Hermes.

-Cronos: és el tità amb més nomenada de tots els titans. És el progenitor de les generacions dels anomenats déus olímpics. Amb Rea, engendrà per ordre Hèstia, Demèter, Hera, Hades, Posidó i Zeus. De Cronos i Rea es coneix el tradicional mite que cada fill que naixia de Rea era devorat per Cronos per evitar ser desbancat del poder suprem al cel, tal com feu ell amb el seu pare Urà. Al sisè fill, Zeus, Rea va enganyar Cronos embolicant una pedra amb un llençol i li va donar a Cronos perquè se'l mengés. Zeus va ser ocultat en una cova de Creta i va ser alletat per la cabra Amaltea, on vivia. A vegades aquesta cabra és una nimfa segons la versió. Quan Zeus cresqué anà a buscar Cronos i el va desposseir del seu poder alliberant els seus germans del ventre del seu pare.

A part dels Titans, de Gea i Urà sorgiren les Erinies, tres divinitats de la venjança que castigaven els crims i els delictes, els Hecatònquirs (gegants de 100 braços) i els Cíclops, que ajudaren a Hefest a la forja dels déus.

Les 6 titànides són:
-Tia: deessa de la vista.
-Rea:
-Temis:
-Mnemòsine: deessa de la memòria, amb Zeus engendra les 9 Muses.
-Febe:
-Tetis: deessa dels mars i mare dels déus fluvials.
-Dione*: segons algunes versions, és la mare d'Afrodita, engendrada amb Zeus.

Els principals déus

Informació: Diccionario de mitología griega y romana (Pierre Grimal, Ed. Paidós)

Atena

Descripció, característiques i punt de vista personal

Com a deïtat femenina, les seves propietats podríem dir que defugen del que normalment és atribuït a una divinitat femenina, amor, bellesa, fertilitat, llar, el part, matriarcat, etc. Per començar, en la mitologia grega, el seu naixement també es produeix d’una forma fora del comú. El seu pare Zeus, assessorat per Gea, devora la Metis amb l’objectiu principal d’impedir ser derrocat del poder evitant el naixement d’un fill futur que el succeïria. No obstant això, Metis, la Providència, era a punt de donar a llum Atena. Al final de la gestació, del cap de Zeus, ajudat per Hefest amb un cop de destral al cap, nasqué Atena completament armada.

La Metis

Cal explicar la importància de la Metis: Metis és la Providència, la capacitat d’anticipar-se “intuïtivament” als esdeveniments i sortint-ne ben parat. Prova d’això la tenim en què Zeus, gràcies a l’obtenció de la Metis, al devorar-la, com a metàfora que d’alguna manera la “incorporà” en el seu ésser, evita ser destronat i ser el senyor dels Déus per sempre.

Un altre exemple d’aquesta característica la trobem en el conegut heroi i mortal, Odisseu, Ulisses pels llatins: el tipus d’astúcia d’aquest clàssic personatge recorda bastant aquesta idea; cal recordar que és ell qui planteja la construcció del també famós Cavall de Troia de la Ilíada, pla que és la perdició dels troians. A més, com a curiositat en la seva pròpia aventura, l’Odissea, la seva astúcia va més enllà, fins al punt de deixar-se en evidència i córrer riscos innecessaris per excés de confiança i supèrbia: quan és a l’illa de Polifem i els altres cíclops, aconsegueix evadir-lo quan, havent-li dit que el seu nom és utis (“ningú”, en grec), ja cegat, els altres cíclops acuden en ajuda a la seva petició i els diu, quan li pregunten, que “Ningú” l’ha perjudicat. Llavors, aquests davant la resposta, no en fan cas. L’error d’excés d’Odisseu està en què quan fuig per mar la supèrbia el traeix al dir-li el seu nom real, embriagat d’èxit. Error clarament caracteritzat humà, un detall que contrasta amb els déus.

Un darrer exemple són els germans Prometeu i Epimeteu. Com a símil barruer, es podria dir d’una manera simple, com el germà llest (Prometeu) i el germà ximple (Epimeteu). L’arrel dels seus noms, efectivament, prové del nom “Metis”. Dit d’una altra manera, el que té la metis i al qui li manca. Tot seguit, dos exemples clars en les seves accions. Prometeu, considerat el benefactor de la humanitat, aconsegueix enganyar al mateix Zeus en una ofrena proposant dos presents: un, acurat i embolicat amb pell però amb óssos dins, l’altre, carn disposada de qualsevol manera i sense cura. Zeus trià el primer i la resta restà pels homes. Zeus s’irrità profundament i castigà a la humanitat sense el foc, que posteriorment seria robat per Prometeu el qual rebé el sever càstig de ser encadenat al Caucas on de dia una àguila li devoraria el fetge que es regeneraria de nit. Com a càstig per a la humanitat, Zeus envià Pandora, la primera dona i l’Eva grega (un tema molt interessant que també dóna molt de si), forjada per Hefest. Vet aquí que qui seria el primer en caure en el parany seria Epimeteu, enlluernat per la bellesa de Pandora (en grec, “regal dels déus”), oblidant els consells de Prometeu, la fa la seva esposa. Aquí és quan es produeix el famós mite de la Caixa de Pandora: la curiositat feu que ella l’obrís i en sortissin tots els mals. Només en quedà l’esperança, que no va poder sortir perque Pandora va tancarla abans que surtís.

Atena

La figura d’Atena és molt venerada, respectada i admirada pels pobles grecs. Jo considero a aquesta deïtat una de diferent respecte a les altres femenines. La considero una deessa femenina masculinitzada sense deixar la feminitat, la qual cosa li aporta el seu encant, pel fet de fer-se un lloc en un món plenament competit per homes en àmbits impropis per una dona en l’època del moment, encara que en la mitologia sobreviu per la tradició. Podria definir-la com una deessa que si fos mortal seria completament independent i alliberada tocant temes intel.lectuals habituals en homes, com al filosofia, pel fet de ser considerada per l’Hèl.lade com la deessa de la raó. No és gratuït que vagi uniformada amb armadures, escut i armes. Atena sovint és una deessa d’acció, però discreta. Té el dot heretat de la Metis de Zeus, metafòricament donat per sortir del cap de Zeus. Possiblement la deïtat femenina grega de més acció, fet que explicaria a més d’altres motius més rellevants que vagi armada.

Atena és una guerrera. No com Ares, déu de la guerra sanguinària i guerrer despiadat, sinó de la batalla estratègica, punt fort donat per la Metis. Contrasta l’actitud d’home i dona en la batalla: força bruta i sang enfront d’observar i calcular moviments per actuar, encara que Ares combatia per diversió. Inevitablement, sempre m’ha recordat Atena a la poetessa Safo.

Atena du la llança, l’Ègida, un escut, o cuirassa en algunes versions, amb el cap de la Gòrgona grabat i també és representada amb un casc especial, el casc d’Hades que en ocasions li era prestat, que té la propietat de fer invisible, significat el qual vol dir Hades en grec. Els seus símbols representatius són l’òliba, color dels ulls de la qual se li atribueix el color dels seus ulls, i l’olivera, també representatiu de la ciutat d’Atenes, de la qual n’és protectora, ja que vencé a la font d’aigua salada que feu brollar Posidó per competir per la potestat d’Atenes. Aquesta característica també la fa pròpia a la “vida urbana”, al gris de la polis.

A més de tot això, Atena es manté verge, encara que en un intent fallit d’Hefest per fer-se amb ella, li mulla la cama davant el fàstig d’aquesta i l’esperma fecunda la terra, d’on naixerà Erictoni, que serà adoptat per Atena com a fill seu i l’educarà. Detalls com aquests fan que Atena mantingui la feminitat, com el fet que sigui protectora de les teixidores (techné: art manual), art del qual ella n’era una experta i en va ser desafiada per Aracne, la qual finalment en fou castigada eternament a teixir.

Atena participa i segueix activament de prop els esdeveniments de la guerra de Troia. Es fa partidària dels invasors hel.lens, sobretot per la no elecció de Paris a fer-la la deessa més bella, enfront Hera i Afrodita, la guanyadora. Atena presta especial atenció als herois Aquil.leu, Menelau, Diomedes, i sobretot a Odisseu, al qual l’ajudarà amb determinació en l’Odissea.